Em sap greu haver tardat tant en tornar a escriure, però han succeït alguns imprevistos com més tard explicaré:
la primera visita va ser meravellosa i memoràble, recordo pujar a l'habitació de la Donata i no trobar-la allí, sinò que restava a la sala d'abaix cantant.
La laura va anar a bucar-la i vam començar la nostra xerrada al jardí, en un banc molt confortable.
Després de parlar de temes vanals, com el temps o com havia anat el dia, li vaig preguntar per la seva vida.
no puc donar tots els detalls de la seva biografia perquè molts d'ells son molt personals i em va demanar específicament que no els hi afegís al blog. Per aquest motiu e tardat tant a redactar-ho, doncs esperava parlar amb ella per preguntarli si podia posar-ho o no.
La Donata es una Dona de 90 anys, nascuda a Cuenca, ( un poble vei) amb una vida un xic trista.
ja de petita, va anar a estudiar amb els seus germans a un internat de monges, fins que feu els divuit i llavors tots tornaren a casa amb la seva mare i el seu padrastre.
fou en aquest temps quan va conèixer al seu futur marit, Tot va ser en una festa major d'un poble, quan un jove se li va acostar i li va demanar per ballar. Segons ella van estar ballant tota la nit! Quan ja s'acabava, ell li va demanar matrimoni, i ella va dir que s'ho havia de pensar.
Al dia seguent, la Donata va anar a Cuenca i allí es trobà de sorpresa aquell noi, fou llavors quan la Donata sapigué :" ese seria mi hombre".
Poc despres tingué dues filles.
Temps més tard es traslladà a Catalunya amb la seva filla i aquí han restat, fins que ella entrà a la residència Montblanc.
La seva filla es casà i tingué un fill.
( Sento els grans espais de temps que deixo entremig, però part del contingut l'he hagut de censurar perquè eren massa personals)...
Recordo que, mentres m'explicava la seva història, se li omplien els ulls de llàgrimes, i , realment, em vaig sentir molt solidaritzada amb ella, i pel que ella em digué, feia temps que no li explicava tot a algú.. va ser un moment màgic, potser l'inici d'una amistat.
LA SEGONA TROBADA
VAig entrar com sempre, però aquesta vegada no estava per enlloc la Donata.. potser vaig restar deu minuts buscant-la , fins que fou ella qui em trovà a mi!
Aquell dia, vaig pensar que li agradaria molt conèixer ella la meva familia, així que vaig dur el portàtil amb totes les fotografies.
Vam anar, com sempre, al pati interior i ens vam asseure a la sombra en un banc.
Em va preguntar com anaven els estudis i el ball i jo li vaig preguntar què havia fet durant la setmana.. tristement em va cridar l'atenció que no recordava coses inmediates, com què havia menjat, què havien cantat aquell dia o què havia fet el dia anterior, però em va consolar el adonarme'n que s'enrecordava perfectament de com havia anat la nostra última visita i que en entredit, em va deixar veure que la meva presència li agradava molt.
Li vaig ensenyar moltes fotos, de la meva familia, el meu gos, viatges, competicions de ball... després li vaig ensenyar la musica que escoltem els joves, segons els vestits...
semblava molt interessada i fins i tot em preguntava coses sobre els meus gustos!
Recordo, quan ja marxava, que com sempre l'acompanyo a l'habitació, em va dir que li feia molta pena que no tornés en una setmana i que ja tenia ganes de tornar-me a veure, i literalment va dir: " creo que seremos muy buenas amigas".. i em va dedicar un somriure.
Aixo em va impactar molt, però alhora em va alegrar el dia, una dona molt simpàtica i alhora mollt comprensiva. Sempre té un somriure per mi, i un sentit de l'humor gens propi per l'edat que té!
Malgrat tot, també em va xocar molt aquesta pèrdua de memòria, així que vaigdecidir indagar per aquí, li vaig preguntar autors de poesia que li agradessin.. em va Dir Quevedo.
Aixi que vam quedar que ella escriuria en una llibreta tots els autors que li agradessin i que divendres li ho entregaria a la Laura, i ella, mo donaria a mi, quest cap de setmana, buscare poesies de cada un d'ells i dilluns a les cinc, les llegirem i interpretarem juntes què volen dir.. una bona activitat que em va semblar justa, i per on sempre poden sortir records.. potser no tan llunyans com quan tenia vint anys.. qui sap?
Vaig sortir de la residència amb un somriure als llavis, m'ho havia passat bé, potser, l'amistat o la comprensio no te edat.. potser, no estem tan lluny com sembla malgrat el canvi generacional que hi ha.. falta molt per conèixer.. i dilluns, tinc una cita amb una vella poetessa...quins nervis:P
dimarts, 2 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Molt bé, Coralí. Potser si que sereu amigues, però una cosa que has dit crec que és molt important: hi ha coses que no tenen edat, i realment podem connectar-nos tinguem l'edat que tinguem. Segur que l'ajudaràs a anar recordant i a que la seva història no es perdi.
Publica un comentari a l'entrada