Vuitena visita
vam començar a mirar la película de "el ilusionista", perquè vaig apostar per un segon intent respecte ella.. nose com anirà.. de moment sembla que bé.. veurem en la pròxima visita... quins nervis jejeej!
Novena Visita
El disgust que vaig tenir casi sense precedents! Vaig arribar a la residència, en plena època d'exàmens, i me la trobo estirada al llit descansant com sempre, i quan vaig a entrar, em diu que no vol parlar avui, que no es troba bé i que m'en envagi!.. quin disgust i pèrdua de temps.. estic molt enfadada i decepcionada. llavors ens diuen que es culpa nostra que tinguem un desnivell generacional.. ara no sabria dir qui subestima a qui...
dimecres, 21 de novembre del 2007
divendres, 9 de novembre del 2007
setena visita
Vaig arribar amb el portàtil a la residència i vam acabar de veure la pel·lícula de Los Chicos Del Coro, en acabar la filmació, l'únic que em va exclamar fou que era molt bonica, això em va deixar molt asturada, doncs jo m'esperava algun raonament sobre l'argument o la tesis final, doncs el missatge que envia la filmació es molt profund i bonic, però no va ser així, el missatge es va quedar per el camí, no va entendre ni experimentar tot el flux de sentiments que jo vaig sentir en aquell moment, es normal, doncs cadascú te els seus propis gustos i sentiments i la gent l'expresa d'una manera o altra, però a mi em va frustrar molt, doncs jo em vaig obrir intentant mostrar-li el que m'emocionava i a canvi sols vaig rebre un, m'agrada, està bé.
No vam tenir temps de parlar més, però no tinc clar si tampoc ho hagues fet, em va frustrar molt i em vaig sentir molt decebuda... No sé que fer a la pròxima visita ni si tinc gaires ganes d'anar-hi per la barrera de gel que em vaig trobar... una decepció més al got de la paciència...
No vam tenir temps de parlar més, però no tinc clar si tampoc ho hagues fet, em va frustrar molt i em vaig sentir molt decebuda... No sé que fer a la pròxima visita ni si tinc gaires ganes d'anar-hi per la barrera de gel que em vaig trobar... una decepció més al got de la paciència...
dilluns, 5 de novembre del 2007
cinquena i sisena visita
cinquena visita
vaig pensar que aquell dia m'interesseria investigar els seus gustos, així que li vaig portar el portàtil amb el joc dels Sims ( joc en el qual tu crees la familia que vulguis i la casa i els fas treballar del que tú vols.. ets com un déu).
Em va fascinar com va escollir-se, típicament dels anys 50, i a mi, molt coqueta i recatada, molt diferent de l'actualitat, va voler agafar dos mascotes, un gat, que li posà Miau, i que era tot negre, i un gos, que li posà Fran, també tot negre.
no vam tenir temps de fer la casa, però m'ho vaig passar molt bé veient que tota la roba que posava a la familia Martínez Pelayo, era de color blau, el seu preferit.
Vaig notar molt el canvi generacional en aquell moment
Sisena visita
Després de llegir-me el llibre, Camino de làgrimas, vaig decidir-me a abandonar el projecte de els Sims, i dedicar-me a veure com reaccionava davant de drames de películes com " los chicos del coro", així que ens vam passar tota l'hora veient-la, en la pròxima visita acabarem de veure-la i miraré de que poguem comentar-la després.
vaig pensar que aquell dia m'interesseria investigar els seus gustos, així que li vaig portar el portàtil amb el joc dels Sims ( joc en el qual tu crees la familia que vulguis i la casa i els fas treballar del que tú vols.. ets com un déu).
Em va fascinar com va escollir-se, típicament dels anys 50, i a mi, molt coqueta i recatada, molt diferent de l'actualitat, va voler agafar dos mascotes, un gat, que li posà Miau, i que era tot negre, i un gos, que li posà Fran, també tot negre.
no vam tenir temps de fer la casa, però m'ho vaig passar molt bé veient que tota la roba que posava a la familia Martínez Pelayo, era de color blau, el seu preferit.
Vaig notar molt el canvi generacional en aquell moment
Sisena visita
Després de llegir-me el llibre, Camino de làgrimas, vaig decidir-me a abandonar el projecte de els Sims, i dedicar-me a veure com reaccionava davant de drames de películes com " los chicos del coro", així que ens vam passar tota l'hora veient-la, en la pròxima visita acabarem de veure-la i miraré de que poguem comentar-la després.
dimarts, 16 d’octubre del 2007
TERCERA I QUARTA VISITA
TERCERA
Sento molt no haver pogut escriure abans, però estic negre amb aquest ordinador i el seu internet.. jejeje
Vaig arrivar a la residència amb el propòsit de fer les obres acordades, i li vaig portat un llibre de Juan Ramón Jimènez ja que no vaig rebre de mans de la Laura la llista, crec que la Donata s'en va oblidar.
Així que vaig pujar a la seva habitació. un cop allà vam començar llegint alguna que altra poesia de JR Jimènez, però res, absolutament res li refrescava la memòria de la seva infantesa.
Així que vaig agafar l'iniciativa i em vaig decidir a llegir el meu autor preferit, Bécquer, que per casualitat m'havia caigut el seu llibre dins de la bossa.
Vam estar llarga estona llegint poesies d'ell fins que, vaig decidir a llegir una de les seves llegendes, " El monte de las almas" es diu.
Vam estar llarga estona llegint fins que, en acabar, li vaig preguntar si es recordava ella d'alguna història que hi hagués hagut en el seu poble, ja fos de por o de riure. Em va contestar que no s'en enrecordava.
Li vaig explicar diferentes llegendes de Girona, però ella no en reconeixia cap ni tan sols n'havia sentit a parlar de famoses com la del Compte Arnau.
Trista i decepcionada vaig marxar a l'hora prevista, amb una buidor a dins, no hi ha res pitjor que veure com algu s'oblida de coses tan fantàstiques, per mi va ser una espècie de Xoc, doncs no tenia cap mena de tema que utilitzar ni tan sols sabia què plantejar per la propera visita...
QUARTA VISITA
Vaig arribar puntual a la residència i vaig pujar cap a la seva habitació
La vaig trobar ajaguda a una cadira amb la mirada perduda i em va explicar que aquell mateix dia se li havia mort una amiga que s'asseia amb ella al menjador una tal DOLORES.
Vaig intentar desviar el tema perquè veia que li afectava i li vaig preguntar com li havia anat la setmana, em va dir que li feia molt mal la esquena i va sorgir el tema sobre l'enfermetat. Em va dir que ella mai , de jove, s'havia posat malalta. Parlant, parlant, vam anar a la seva habitació i em va ensenyar fotos sobre la seva filla, la seva mare, els seus germans, el seu marit.. en el seu to de veu, vaig notar com si fos la primera vegada que les hi explicava algú de fora, però no em vaig atrevir a trencar la màgia del moment.
Llavors i per la meva admiració em va regalar 4 madalenes, ella em va dir que els hi portaven cada dia i que les acceptés i si no li arribo a dir que prou m'en donava tota la bossa!!
Vaig sortir molt contenta de la visita. Malgrat que m'havia repetit cinc vegades o més que estava trista per lo de la seva amiga, crec que va ser molt agradable, fins i tot em va acompanyar cap a l'ascensor!
Un dia complet que va treurem el regust amarg de l'ultima visita.
TERCERA
Sento molt no haver pogut escriure abans, però estic negre amb aquest ordinador i el seu internet.. jejeje
Vaig arrivar a la residència amb el propòsit de fer les obres acordades, i li vaig portat un llibre de Juan Ramón Jimènez ja que no vaig rebre de mans de la Laura la llista, crec que la Donata s'en va oblidar.
Així que vaig pujar a la seva habitació. un cop allà vam començar llegint alguna que altra poesia de JR Jimènez, però res, absolutament res li refrescava la memòria de la seva infantesa.
Així que vaig agafar l'iniciativa i em vaig decidir a llegir el meu autor preferit, Bécquer, que per casualitat m'havia caigut el seu llibre dins de la bossa.
Vam estar llarga estona llegint poesies d'ell fins que, vaig decidir a llegir una de les seves llegendes, " El monte de las almas" es diu.
Vam estar llarga estona llegint fins que, en acabar, li vaig preguntar si es recordava ella d'alguna història que hi hagués hagut en el seu poble, ja fos de por o de riure. Em va contestar que no s'en enrecordava.
Li vaig explicar diferentes llegendes de Girona, però ella no en reconeixia cap ni tan sols n'havia sentit a parlar de famoses com la del Compte Arnau.
Trista i decepcionada vaig marxar a l'hora prevista, amb una buidor a dins, no hi ha res pitjor que veure com algu s'oblida de coses tan fantàstiques, per mi va ser una espècie de Xoc, doncs no tenia cap mena de tema que utilitzar ni tan sols sabia què plantejar per la propera visita...
QUARTA VISITA
Vaig arribar puntual a la residència i vaig pujar cap a la seva habitació
La vaig trobar ajaguda a una cadira amb la mirada perduda i em va explicar que aquell mateix dia se li havia mort una amiga que s'asseia amb ella al menjador una tal DOLORES.
Vaig intentar desviar el tema perquè veia que li afectava i li vaig preguntar com li havia anat la setmana, em va dir que li feia molt mal la esquena i va sorgir el tema sobre l'enfermetat. Em va dir que ella mai , de jove, s'havia posat malalta. Parlant, parlant, vam anar a la seva habitació i em va ensenyar fotos sobre la seva filla, la seva mare, els seus germans, el seu marit.. en el seu to de veu, vaig notar com si fos la primera vegada que les hi explicava algú de fora, però no em vaig atrevir a trencar la màgia del moment.
Llavors i per la meva admiració em va regalar 4 madalenes, ella em va dir que els hi portaven cada dia i que les acceptés i si no li arribo a dir que prou m'en donava tota la bossa!!
Vaig sortir molt contenta de la visita. Malgrat que m'havia repetit cinc vegades o més que estava trista per lo de la seva amiga, crec que va ser molt agradable, fins i tot em va acompanyar cap a l'ascensor!
Un dia complet que va treurem el regust amarg de l'ultima visita.
dimarts, 2 d’octubre del 2007
Primera & Segona VISITA
Em sap greu haver tardat tant en tornar a escriure, però han succeït alguns imprevistos com més tard explicaré:
la primera visita va ser meravellosa i memoràble, recordo pujar a l'habitació de la Donata i no trobar-la allí, sinò que restava a la sala d'abaix cantant.
La laura va anar a bucar-la i vam començar la nostra xerrada al jardí, en un banc molt confortable.
Després de parlar de temes vanals, com el temps o com havia anat el dia, li vaig preguntar per la seva vida.
no puc donar tots els detalls de la seva biografia perquè molts d'ells son molt personals i em va demanar específicament que no els hi afegís al blog. Per aquest motiu e tardat tant a redactar-ho, doncs esperava parlar amb ella per preguntarli si podia posar-ho o no.
La Donata es una Dona de 90 anys, nascuda a Cuenca, ( un poble vei) amb una vida un xic trista.
ja de petita, va anar a estudiar amb els seus germans a un internat de monges, fins que feu els divuit i llavors tots tornaren a casa amb la seva mare i el seu padrastre.
fou en aquest temps quan va conèixer al seu futur marit, Tot va ser en una festa major d'un poble, quan un jove se li va acostar i li va demanar per ballar. Segons ella van estar ballant tota la nit! Quan ja s'acabava, ell li va demanar matrimoni, i ella va dir que s'ho havia de pensar.
Al dia seguent, la Donata va anar a Cuenca i allí es trobà de sorpresa aquell noi, fou llavors quan la Donata sapigué :" ese seria mi hombre".
Poc despres tingué dues filles.
Temps més tard es traslladà a Catalunya amb la seva filla i aquí han restat, fins que ella entrà a la residència Montblanc.
La seva filla es casà i tingué un fill.
( Sento els grans espais de temps que deixo entremig, però part del contingut l'he hagut de censurar perquè eren massa personals)...
Recordo que, mentres m'explicava la seva història, se li omplien els ulls de llàgrimes, i , realment, em vaig sentir molt solidaritzada amb ella, i pel que ella em digué, feia temps que no li explicava tot a algú.. va ser un moment màgic, potser l'inici d'una amistat.
LA SEGONA TROBADA
VAig entrar com sempre, però aquesta vegada no estava per enlloc la Donata.. potser vaig restar deu minuts buscant-la , fins que fou ella qui em trovà a mi!
Aquell dia, vaig pensar que li agradaria molt conèixer ella la meva familia, així que vaig dur el portàtil amb totes les fotografies.
Vam anar, com sempre, al pati interior i ens vam asseure a la sombra en un banc.
Em va preguntar com anaven els estudis i el ball i jo li vaig preguntar què havia fet durant la setmana.. tristement em va cridar l'atenció que no recordava coses inmediates, com què havia menjat, què havien cantat aquell dia o què havia fet el dia anterior, però em va consolar el adonarme'n que s'enrecordava perfectament de com havia anat la nostra última visita i que en entredit, em va deixar veure que la meva presència li agradava molt.
Li vaig ensenyar moltes fotos, de la meva familia, el meu gos, viatges, competicions de ball... després li vaig ensenyar la musica que escoltem els joves, segons els vestits...
semblava molt interessada i fins i tot em preguntava coses sobre els meus gustos!
Recordo, quan ja marxava, que com sempre l'acompanyo a l'habitació, em va dir que li feia molta pena que no tornés en una setmana i que ja tenia ganes de tornar-me a veure, i literalment va dir: " creo que seremos muy buenas amigas".. i em va dedicar un somriure.
Aixo em va impactar molt, però alhora em va alegrar el dia, una dona molt simpàtica i alhora mollt comprensiva. Sempre té un somriure per mi, i un sentit de l'humor gens propi per l'edat que té!
Malgrat tot, també em va xocar molt aquesta pèrdua de memòria, així que vaigdecidir indagar per aquí, li vaig preguntar autors de poesia que li agradessin.. em va Dir Quevedo.
Aixi que vam quedar que ella escriuria en una llibreta tots els autors que li agradessin i que divendres li ho entregaria a la Laura, i ella, mo donaria a mi, quest cap de setmana, buscare poesies de cada un d'ells i dilluns a les cinc, les llegirem i interpretarem juntes què volen dir.. una bona activitat que em va semblar justa, i per on sempre poden sortir records.. potser no tan llunyans com quan tenia vint anys.. qui sap?
Vaig sortir de la residència amb un somriure als llavis, m'ho havia passat bé, potser, l'amistat o la comprensio no te edat.. potser, no estem tan lluny com sembla malgrat el canvi generacional que hi ha.. falta molt per conèixer.. i dilluns, tinc una cita amb una vella poetessa...quins nervis:P
la primera visita va ser meravellosa i memoràble, recordo pujar a l'habitació de la Donata i no trobar-la allí, sinò que restava a la sala d'abaix cantant.
La laura va anar a bucar-la i vam començar la nostra xerrada al jardí, en un banc molt confortable.
Després de parlar de temes vanals, com el temps o com havia anat el dia, li vaig preguntar per la seva vida.
no puc donar tots els detalls de la seva biografia perquè molts d'ells son molt personals i em va demanar específicament que no els hi afegís al blog. Per aquest motiu e tardat tant a redactar-ho, doncs esperava parlar amb ella per preguntarli si podia posar-ho o no.
La Donata es una Dona de 90 anys, nascuda a Cuenca, ( un poble vei) amb una vida un xic trista.
ja de petita, va anar a estudiar amb els seus germans a un internat de monges, fins que feu els divuit i llavors tots tornaren a casa amb la seva mare i el seu padrastre.
fou en aquest temps quan va conèixer al seu futur marit, Tot va ser en una festa major d'un poble, quan un jove se li va acostar i li va demanar per ballar. Segons ella van estar ballant tota la nit! Quan ja s'acabava, ell li va demanar matrimoni, i ella va dir que s'ho havia de pensar.
Al dia seguent, la Donata va anar a Cuenca i allí es trobà de sorpresa aquell noi, fou llavors quan la Donata sapigué :" ese seria mi hombre".
Poc despres tingué dues filles.
Temps més tard es traslladà a Catalunya amb la seva filla i aquí han restat, fins que ella entrà a la residència Montblanc.
La seva filla es casà i tingué un fill.
( Sento els grans espais de temps que deixo entremig, però part del contingut l'he hagut de censurar perquè eren massa personals)...
Recordo que, mentres m'explicava la seva història, se li omplien els ulls de llàgrimes, i , realment, em vaig sentir molt solidaritzada amb ella, i pel que ella em digué, feia temps que no li explicava tot a algú.. va ser un moment màgic, potser l'inici d'una amistat.
LA SEGONA TROBADA
VAig entrar com sempre, però aquesta vegada no estava per enlloc la Donata.. potser vaig restar deu minuts buscant-la , fins que fou ella qui em trovà a mi!
Aquell dia, vaig pensar que li agradaria molt conèixer ella la meva familia, així que vaig dur el portàtil amb totes les fotografies.
Vam anar, com sempre, al pati interior i ens vam asseure a la sombra en un banc.
Em va preguntar com anaven els estudis i el ball i jo li vaig preguntar què havia fet durant la setmana.. tristement em va cridar l'atenció que no recordava coses inmediates, com què havia menjat, què havien cantat aquell dia o què havia fet el dia anterior, però em va consolar el adonarme'n que s'enrecordava perfectament de com havia anat la nostra última visita i que en entredit, em va deixar veure que la meva presència li agradava molt.
Li vaig ensenyar moltes fotos, de la meva familia, el meu gos, viatges, competicions de ball... després li vaig ensenyar la musica que escoltem els joves, segons els vestits...
semblava molt interessada i fins i tot em preguntava coses sobre els meus gustos!
Recordo, quan ja marxava, que com sempre l'acompanyo a l'habitació, em va dir que li feia molta pena que no tornés en una setmana i que ja tenia ganes de tornar-me a veure, i literalment va dir: " creo que seremos muy buenas amigas".. i em va dedicar un somriure.
Aixo em va impactar molt, però alhora em va alegrar el dia, una dona molt simpàtica i alhora mollt comprensiva. Sempre té un somriure per mi, i un sentit de l'humor gens propi per l'edat que té!
Malgrat tot, també em va xocar molt aquesta pèrdua de memòria, així que vaigdecidir indagar per aquí, li vaig preguntar autors de poesia que li agradessin.. em va Dir Quevedo.
Aixi que vam quedar que ella escriuria en una llibreta tots els autors que li agradessin i que divendres li ho entregaria a la Laura, i ella, mo donaria a mi, quest cap de setmana, buscare poesies de cada un d'ells i dilluns a les cinc, les llegirem i interpretarem juntes què volen dir.. una bona activitat que em va semblar justa, i per on sempre poden sortir records.. potser no tan llunyans com quan tenia vint anys.. qui sap?
Vaig sortir de la residència amb un somriure als llavis, m'ho havia passat bé, potser, l'amistat o la comprensio no te edat.. potser, no estem tan lluny com sembla malgrat el canvi generacional que hi ha.. falta molt per conèixer.. i dilluns, tinc una cita amb una vella poetessa...quins nervis:P
divendres, 21 de setembre del 2007
El Primer Día
Ens vam reunir amb la professora Gemma a dos quarts de cinc a l'entrada de l'institut,el dia 19 de setembre, totes estàvem molt nervioses i neguitoses.
Vam anar fins a la Residència Montblanc, allí ens van ensenyar una mica les instal·lacions, tot i que el neguit era persistent i cada vegada pitjor.
Entrarem, des del pati, cap a l'interior de la Sala d'estar, era un lloc enorme, amb molta gent gran.
Al centre de la sala, hi havia una taula rodona, amb tot de paperets blancs al voltant i sobre d'ella, al centre de la taula, hi restaven bolígrafs i uns petits llibrets de diferents colors semblants als Passaports, per la forma que tenien.
Al voltant de la taula, hi havien tot de cadires girades cap enfora i a l'altre cantó i davant d'aquestes tot de cadires col·locades mirant cap endins.
Tot de persones grans estaven assegudes a les cadires que miraven enfora.
La Laura, monitora de la residència, ens va explicar un joc, que consistia en agafar els paperets en blanc i escriure-hi el nostre nom i penjar-nos-los per tal de que les persones grans poguessin llegir-nos el nom. Tot seguit els residents van fer el mateix. Jo estava molt molt nerviosa, tenia papallones a l'estómac doncs allò per mi era molt nou i m'imposava.
Els nous ens vam asseure a les cadires que miraven endins i davant d'una persona gran.
El joc consistia en anar parlant amb la persona gran per poder conèixer-nos una miqueta més i cada tres minuts, la Gemma ( professora) o la Laura, tocarien la campaneta i hauríem de canviar-nos al nostre cantó dret i començar a pensar amb la persona gran que hi havia allí asseguda.
A mesura que anava canviant, no sabia què parlar, jo preguntava com es deia, d'on era, de què havia treballat.. vaig fins i tot acabar preguntant per el seu color preferit!
Em vaig trobar amb alguna senyora gran que per poc s'em posa a plorar i o vaig passar molt malament, doncs alguna que altra dona, era molt seca perquè no li agradava que una noia jove li preguntés per la seva vida.
La Donata, la meva companya, va ser la primera amb la que vaig parlar, i de seguida ens vam portar molt bé, es una persona molt distant, i fins i tot imposa, però al final de la xerrada, em va fer un somriure que em va agradar molt, i es va animar molt al saber que m'agradaria molt que m'ensenyés fotografies.
Quan ja havíem acabat el joc i parlat amb tothom, la Laura va dir que tots aquelles persones grans que volguessin participar, tenien que agafar aquella mena de llibreta semblant a un passaport, doncs allí hi podrien escriure coses que ens volguessin comentar la propera vegada que ens trobessim; també ens va comentar que si ja teníem clar amb qui ho volíem fer que ens intercanvièssim les targetes amb el nostre nom i que hi escribíssim quin dia hi aniriem.
al instant em vaig fixar com la Donata em mirava com dient-me " ven conmigo", i m'hi vaig acostar i li ho vaig demanar. Ella va semblar molt entusiasmada i vam quedar que el proper dilluns de 4 a 5. Jo em vaig sentir molt bé.
Ja tinc ganes de que ens tornem a trobar. És una dona molt simpàtica, reservada, però confio en què farem molt bona amistat.
Vam anar fins a la Residència Montblanc, allí ens van ensenyar una mica les instal·lacions, tot i que el neguit era persistent i cada vegada pitjor.
Entrarem, des del pati, cap a l'interior de la Sala d'estar, era un lloc enorme, amb molta gent gran.
Al centre de la sala, hi havia una taula rodona, amb tot de paperets blancs al voltant i sobre d'ella, al centre de la taula, hi restaven bolígrafs i uns petits llibrets de diferents colors semblants als Passaports, per la forma que tenien.
Al voltant de la taula, hi havien tot de cadires girades cap enfora i a l'altre cantó i davant d'aquestes tot de cadires col·locades mirant cap endins.
Tot de persones grans estaven assegudes a les cadires que miraven enfora.
La Laura, monitora de la residència, ens va explicar un joc, que consistia en agafar els paperets en blanc i escriure-hi el nostre nom i penjar-nos-los per tal de que les persones grans poguessin llegir-nos el nom. Tot seguit els residents van fer el mateix. Jo estava molt molt nerviosa, tenia papallones a l'estómac doncs allò per mi era molt nou i m'imposava.
Els nous ens vam asseure a les cadires que miraven endins i davant d'una persona gran.
El joc consistia en anar parlant amb la persona gran per poder conèixer-nos una miqueta més i cada tres minuts, la Gemma ( professora) o la Laura, tocarien la campaneta i hauríem de canviar-nos al nostre cantó dret i començar a pensar amb la persona gran que hi havia allí asseguda.
A mesura que anava canviant, no sabia què parlar, jo preguntava com es deia, d'on era, de què havia treballat.. vaig fins i tot acabar preguntant per el seu color preferit!
Em vaig trobar amb alguna senyora gran que per poc s'em posa a plorar i o vaig passar molt malament, doncs alguna que altra dona, era molt seca perquè no li agradava que una noia jove li preguntés per la seva vida.
La Donata, la meva companya, va ser la primera amb la que vaig parlar, i de seguida ens vam portar molt bé, es una persona molt distant, i fins i tot imposa, però al final de la xerrada, em va fer un somriure que em va agradar molt, i es va animar molt al saber que m'agradaria molt que m'ensenyés fotografies.
Quan ja havíem acabat el joc i parlat amb tothom, la Laura va dir que tots aquelles persones grans que volguessin participar, tenien que agafar aquella mena de llibreta semblant a un passaport, doncs allí hi podrien escriure coses que ens volguessin comentar la propera vegada que ens trobessim; també ens va comentar que si ja teníem clar amb qui ho volíem fer que ens intercanvièssim les targetes amb el nostre nom i que hi escribíssim quin dia hi aniriem.
al instant em vaig fixar com la Donata em mirava com dient-me " ven conmigo", i m'hi vaig acostar i li ho vaig demanar. Ella va semblar molt entusiasmada i vam quedar que el proper dilluns de 4 a 5. Jo em vaig sentir molt bé.
Ja tinc ganes de que ens tornem a trobar. És una dona molt simpàtica, reservada, però confio en què farem molt bona amistat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
